Esos locos suicidas

Beneïda paciència amb els “fitipaldis”.
He tingut la sort i la ventura de gaudir aquestes pasqües, beneïdes, d’un viatge amb cotxe (agraït) per les carreteres d’Espanya, millor dit de la Comunitat. He descobert que, malgrat les campanyes que està fent la DGT (a mi personalment no em preguntaren si anava o no a morir), caldrà tenir molt present que els accident són possibles a pesar i malgrat la DGT. He descobert, deia, que hores d’ara existeix una nova forma d’avançar per l’asfalt: com que hi solen haver moltonades de camions circulant per les autovies, la resta dels vehicles ens passem quasi tot el camí pel carril esquerre, sempre i en constant avançament, això sí a 120~130 km/h. Els espavilats corredors frustrats es dediquen aleshores a envair el carril dret, amb espai suficient per avançar per la dreta dels vehicles, i just abans de tragar-me el camió, tornar al “redil”, a l’esquerra, amb el consegüent perill per la maniobra inesperada. Els qui més o menys anem amb sentit, ens vegem sotmets i acaçats de males maneres. Més d’una vegada, quan s’acosten fins a tocar-te, he tingut el mal pensament de tocar suament el fre i pegar-li jo un bon esglai a l’intrèpid suïcida. Però, benpensant com sóc, sempre reflexione encertadament amb un “possiblement perdré jo més”, i intente oblidar que m’he topetat amb ell. Aquesta volta, almenys, ho he fet.